divendres, 5 de juny de 2015

Cases modernistes al Cabanyal

Introducció

Tot i que el blog fa referència a les cases modernistes del Cabanyal, em prenc la llibertat de fer una introducció, a mode d’homenatge, abans de començar a parlar de les cases modernistes, i de pas glossar eixe barri tan entranyable i la lluita que estan duent a terme des de fa ja un grapat d’anys.

Potser no sabem valorar les coses que tenim al nostre voltant, perquè a colp de veure-les tan a sovint, de ser tan quotidianes, de formar part de la nostra vida, de fer-se tan familiars, potser, com ens passa en tantes ocasions, no les donen la importància que cal. Per a un servidor el Cabanyal és un barri veí (sóc de la Malva-rosa). He tingut una sèrie de vivències emocionals i fraternals que m’han fet estimar-lo des de sempre. És un barri en el qual estic, he estat i estaré sempre molt a gust (no endebades la meua esposa és d’allí). El meu primer contacte amb les cases modernistes data de quan anava al col·legi Canela i, més tard a l'actual col·legi Santiago Apostol (antigament Lluís Vives filial núm.2). També el considere un barri de pas i fronterer, amb tot el que això pot comportar. Un barri que em va ensenyar a estimar el valencià, ja que en la meua adolescència era ben viu. Un barri on hi ha edificis diferents.

Als últims anys, malauradament, he assistit a la seua decadència. Les coses canvien, però hi ha algunes que representen un patrimoni col·lectiu i que haurien de preservar-se. Quan ens referim al progrés sempre pensem en la substitució de coses velles per coses noves, però en ocasions progressar vol dir conservar les coses per les quals ens hem enorgullit. Una primera cosa que note que està desapareixent és el valencià. Es nota que, amb les noves generacions, el seu ús ha decaigut bastant. No és una apreciació subjectiva, respon a una realitat. Aquesta qüestió, tot i ser important, la deixarem a banda, ja que no és l’objectiu del blog. Una altra cosa que està canviant és el seu patrimoni arquitectònic, em referesc a eixes joies que anomenem cases modernistes i que, lentament i agònica, s’estan esborrant de la nostra memòria. I en aquest tema, els dirigents de l’ajuntament de la nostra ciutat hi tenen molta responsabilitat.

L’Ajuntament de València contra el Cabanyal

Des de 1998 el barri està amenaçat per
un projecte municipal que pretén perllongar l'avinguda Blasco Ibáñez fins al mar, tallant per la meitat un barri singular. Per a realitzar aquest pla, inicialment estava previst destruir 1651 habitatges en uns 600 edificis i modificar la trama en reticle tan particular que hi ha en aquest barri. Afortunadament, no s’ha pogut desenvolupar, ja que amb la derrota en els tribunals han hagut de canviar d’estratègia.
El barri del Cabanyal fou declarat Bé d'Interès Cultural en 1993 a iniciativa del grup parlamentari d'Esquerra Unida del País Valencià, per la Generalitat Valenciana l'any 1993, llavors governada pel Partit Socialista del País Valencià. En el decret s'incideix en la peculiaritat de la trama urbana del barri. En conseqüència, el Cabanyal s’ha de sotmetre a les normes i mesures proteccionistes de la Llei de Patrimoni Històric de 1985, la finalitat del qual és salvaguardar els béns d'interès cultural i històric. Però des de 1998 el barri està amenaçat per un projecte municipal que pretén ampliar una avinguda que travessa la seua part central. 

L'Ajuntament, des de aleshores,  ha estat utilitzant tècniques combinades, comprant immobles per a després enderrocar-los, utilitzant l'anomenat mobbing immobiliari, provocant la deixadesa dels serveis, promovent la degradació de l'ambient veïnal, negant de forma arbitrària permisos d'obra als propietaris, amb la qual cosa volen aconseguir que la vida es faça cada vegada més difícil per als habitants habituals, molts d'ells d'edat avançada o sense molts recursos; en definitiva amb tècniques pròpies de la màfia.
Aquesta utilització de la maquinària administrativa és absolutament indignant, s’impulsa una febre especuladora, s’incompleix una sèrie de compromisos, actuacions que queden impunes malgrat ser de dubtosa legalitat (en 2010 es va ignorar fins i tot una ordre ministerial). En definitiva es deixa el barri completament abandonat,. Tot plegat sembla una persecució malaltissa que ha encapçalat l’exalcaldessa Rita Barberà. Aquesta actitud per obrir una via al mar, avui dia prescindible, a costa de la destrucció d'una part del barri, sense importar-li la pèrdua patrimonial, sense importar-li el trencament de la seua trama històrica, sense importar-li la fractura social que ocasiona, és, com a poc devastadora i ratlla en la fixació obsessiva.
Estem assistint a un combat desigual. L’administració contra el veïnat. Bona part d’ell, des de fa ja uns quants anys, està resistint els embats. La Plataforma Salvem el Cabanyal des de 1998 està en lluita contra aquest despropòsit, semblen aquell poblet de la Gàl·lia que feia la punyeta als romans. És encomiable la seua tasca, el seu quefer i, d’altra banda, inaudit que s’hagen mantingut ferms durant tant de temps. S’ha de prendre bona nota i fer-los un gran aplaudiment, es mereixen una estàtua en reconeixement a la seua lluita.
No obstant això, és evident que hi ha hagut un cost. En primer lloc, el cansanci de la gent i la divisió entre afectats i no afectats que ha generat greus tensions. A més, durant tots aquests anys s’han enderrocat unes quantes cases que no van a tornar a alçar-se. El temps sempre juga a favor de qui té el poder, ja que la pressió exercida tard o prompte dóna els seus fruits. D’una altra banda, va sorgir una associació que donava suport al pla de l’ajuntament, que, tot i no ser molt visible en el carrer, si que representa un sector silenciós que dóna arguments als nostres administradors. Curiosament hi ha una basa que ha jugat en contra de l’administració, i és que en aquests últims temps de crisi, no hi ha hagut molts diners per fer moltes coses.
Les eleccions acaben de celebrar-se i, molt probablement, l’actual govern no repetirà, així que hi ha esperances ben fonamentades perquè el pla, finalment, no es desenvolupe. És més els resultats que ha obtingut el PP al Cabanyal són molt eloqüents. De totes les maneres, els ciutadans ja han perdut perquè, com hem senyalat adés, hi ha coses que no es poden recuperar. En tot cas ara es tracta, de què no avance més la degradació del barri, que es recupere el que es puga, que hi haja, d’una vegada per totes, un pla rehabilitador que puga minimitzar els desgavells, que es concedisquen els permisos perquè els veïns puguen actuar sobre les seues cases. En definitiva que torne el trellat, el sentit comú i que s’instal·le al Cabanyal per fi la normalitat i l’assossec.

Un barri que resisteix

Els veïns no s’han quedat amb els braços creuats i al llarg d’aquests anys han presentat moltes iniciatives per defensar el barri i donar-lo a conèixer. Són nombrosos els projectes que han aparegut en tots aquests anys i han rebut el suport de moltíssima gent del món de la cultura, perquè en definitiva, es tracta de preservar una cultura. Per a potenciar tot açò, han sorgit distintes iniciatives i projectes que anem a comentar.
Cabanyal Portes Obertes és un projecte d'intervencions artístiques que sorgeix el 1998 enfront de la greu amenaça per a la supervivència del barri que suposen els plans urbanístics de l'Ajuntament. Està organitzat per un ampli col·lectiu d'artistes agrupats en la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar, compromesos i implicats amb la lluita social que es desenvolupa en aquest barri. La participació és oberta i en les edicions anteriors s'han realitzat projectes de diverses arts plàstiques com música, fotografia, vídeo, performance, teatre i dansa. Es realitza en els carrers del barri, en els tres teatres que existeixen actualment en el Cabanyal, i especialment en les cases particulars dels veïns que obrin les seues portes al públic que assisteix a aquestes jornades. És un projecte autogestionat, voluntari, espontani, finançat pels propis veïns, els petits comerciants del barri, els artistes, cadascun aportant allò que disposa, les seues cases, el seu temps, el seu treball. Està dirigit cap als ciutadans de València, perquè coneguen la realitat del barri i l'amenaça de desaparició que s’estenia sobre ell, però amb el temps i a causa de la difusió d'aquest esdeveniment, cada vegada hi ha més visitants procedents d'altres ciutats. Si en la primera edició es va arribar als 5000 espectadors, en aquesta última ha fregat els 8000.
Un altra iniciativa que ha sorgit per potenciar la defensa del patrimoni del barri es el Festival Cabanyal Íntim, que és una aventura teatral pionera en la ciutat de València impulsada per Francachela Teatre en col·laboració amb la plataforma cívica Salvem el Cabanyal. amb una clara vocació reivindicativa de defensar i preservar el patrimoni històric del barri del Cabanyal i amb una aposta contundent per incentivar i donar visibilitat a la creació, recerca i producció escènica contemporània. Traça un itinerari escènic, una sèrie de micro espectacles en la intimitat de les llars.
Viu al Cabanyal és una iniciativa d’un grup de veïns
del barri que han engegat un projecte per a plantar cara a la degradació urbanística i social a la qual l'ajuntament està sotmetent el barri des de fa ja massa temps i que consisteix a facilitar el contacte entre propietaris de cases de tot el barri i possibles inquilins interessats a venir a viure al Cabanyal-Canyamelar amb la finalitat d'omplir-lo de gent i revitalitzar-ho.


Un altre projecte a destacar és Cabanyal Arxiu Viu, proposat per l'Associació L'Esfera Blava i que té com a objectiu la posada en valor, a través de les eines de la cultura, dels valors, la identitat, la memòria i el patrimoni del barri del Cabanyal a València, amenaçat pels projectes urbanístics que pesen sobre ell des de quasi les últimes dues dècades. Aquest projecte, és un conjunt d'accions en l'espai real i en internet, que abasten l'àmbit pedagògic (amb la realització d'un material sobre el patrimoni arquitectònic i cultural del barri), social (amb trobades i taules redones amb especialistes i associacions veïnals del litoral marítim) i projectes artístics (una sèrie de propostes a partir de conceptes de geolocalització i l'edició d'un nombre especial d'una revista). Aquesta iniciativa tingué la seua recompensa ja que va ser premiada amb el guardó Europa Nostra, un dels premis més prestigiosos en el camp del patrimoni cultural, que la va reconèixer per "despertar la sensibilitat dels ciutadans cap al front marítim històric de València".

Dins d'aquest projecte es va desenvolupar una altra iniciativa "Aprenent del Cabanyal. Propostes lúdiques i educatives", amb una sèrie d'activitats
lúdiques i educatives infantils de conscienciació sobre el patrimoni, en el qual anaren distribuït els exemplars dels jocs educatius. a més de 150 col·legis a nivell nacional i internacional.
També va ser realitzat el cicle de taules redones: "Cabanyal. Patrimoni cultural, participació ciutadana i iniciatives de futur", en les quals han participat tant especialistes en arquitectura, conservació del patrimoni, com a associacions veïnals que desenvolupen accions en el barri.
Finalment, la iniciativa "Derives virtuals en el Cabanyal", és una mostra de projectes artístics geolocalitzats realitzats per diversos col·lectius d'artistes.
També va haver-hi una iniciativa gastronòmica Tastem el Marítim, hui desapareguda, en la qual una sèrie de restaurants presentaven una ruta de tapes per tractar d’atraure la gent de València a fi que coneguera el Cabanyal.
Una altra iniciativa d'un grup de veïns, ha sigut prendre part en un projecte fotogràfic creat per a participar en l'Inside Out Proyect, ideat pel fotògraf JR, premi TED, amb l'objectiu de donar visibilitat i abastar una repercussió mundial. Sota el títol Stop, we are here (Para, estem ací), el projecte ha sigut realitzat per Rosi Moreno, que ha fotografiat a veïns i veïnes del barri de totes les edats i els retrats de les quals s'han instal·lat en les parets de nombroses façanes i mitgeres del barri. La instal·lació urbana consta de 24  fotografies que han
sigut instal·lades en un recorregut que es pot seguir des d'una mitgera del carrer Sant Pere fins al final de la Travessia de Pescadors, sobre els murs de l'antiga Fàbrica de Gel. Desgraciadament va ser brutalment destruït, amb total impunitat, per les brigades de neteja de l'ajuntament, sota la supervisió de la Policia Local, minuts abans de l'anunciada visita al passeig marítim de la ja exalcaldessa, Rita Barberá.


Una altra iniciativa és Escoltem el Cabanyal,  un taller de participació ciutadana que està elaborant un projecte alternatiu de revitalització i rehabilitació del Cabanyal que consisteix a elaborar una proposta alternativa real, amb la col·laboració del veïnat i vàlida per a poder realitzar-se, en definitiva una actitud creadora de futur. Ací teniu l'enllaç per si voleu imaginar com quedarien eixos carrrers ja rehabilitats http://lapepri.com/

I finalment la més lúdica i divertida, la websèrie Cabanyal Z. Una sèrie sobre  zombis ambientada en el Cabanyal. En ella se’ns conta que la ciutat de València ha patit un apocalipsi zombi i que únicament el barri del Cabanyal sobreviu als atacs dels no morts. Hi ha un clar paral·lelisme amb la situació actual, ja que se centra en la resistència veïnal d’eixe barri. En els fotogrames dels episodis podem contemplar una urbs amb edificis derruïts i columnes de fum que s’alcen sobre la ciutat. En la realitat s'ha sobreviscut a una autèntica invasió especulativa que ha deixat el barri ple de solars. De fet l'Ajuntament pinta amb colors militars les zones que van adquirint, així que és quasi com sobreviure a una guerra.
Totes aquestes i més iniciatives (és possible que m’oblide d’algunes), han impregnat el Cabanyal, en peu de pau. I a més d’aquestes, cal afegir totes les manifestacions, concentracions i, fins i tot, sopars que hi ha hagut al llarg d’aquests anys. 

Per què van sorgir les cases modernistes al Cabanyal?

Un aclariment d’entrada, quan parlem del Cabanyal, en realitat ens estem referint als actuals barris del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França. Hi ha una sèrie de fets que van causar l’aparició d’aquestes cases, però per això cal que fem un poc d’història, tot i que siga de manera breu, així que anem a pams.
Aquestes tres zones quedaren consolidades ja al 1793 com un poblat habitat només per pescadors i format per modestes barraques que s'articulaven en carrers en forma reticular. Aquest traçat característic va acabar també determinant la personalitat d’un espai que ha esdevingut únic al món: la trama urbana està constituïda per una majoria de cases baixes arrenglerades en paral·lel a la platja i traçant carrers que sembla que no s’hagen d’acabar mai.
Un dels perills que assotava aquesta zona era el foc, ja que les barraques eren un tipus de construcció molt vulnerable per ser de palla i fusta, elements aquests molt fàcils d’encendre’s. El 21 de febrer de 1796 es va produir un incendi en les barraques del Cabanyal sense, a hores d’ara saber-ne les causes.

Va ser una gran desgràcia per a tots els veïns i el record va perdurar durant molt temps en la memòria col·lectiva del Cabanyal. No obstant, es va mantenir com un barri de barraques fins a 1875. Entre 1837 i 1897, els actuals barris del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França es van constituir en municipi independent de València, amb el nom de Poble Nou de la Mar. Aquesta independència duraria més de 60 anys, fins que el 7 de Juny de 1897 el seu l'Ajuntament, malgrat els resultats negatius que donaren els veïns al referèndum proposat per annexionar-lo a la ciutat de València, consumaren la seua incorporació convençuts dels nombrosos avantatges que això suposaria.
És en aquesta època, en la qual ja s'ha retirat la mar, a causa del creixement del port i que el poblat ha adquirit la seua independència municipal, quan de veres es produeix el seu desenvolupament i es tracen les pautes que donen origen al nou creixement, aquesta vegada perfectament planificat, donant com a resultat el que avui coneixem com la zona d'eixample del barri actual, al mateix temps que se segueix produint la substitució de les antigues barraques per noves construccions. És l'única ocasió en què es fa una planificació
específica del barri. De tots els modes al 1873 Poble Nou de la Mar comptava amb 1.746 edificis, dels quals el 65% eren barraques. L’últim dels grans incendis i el que va revestir major gravetat es va produir el 10 de maig de 1875. Quedaren reduïdes a cendres dues-centes barraques, cosa que va ocasionar que s'hagueren de construir més de dues-centes cases sobre els solars aquests humils habitatges.  Els vilatans reinterpretaren en les seues façanes els estils cultes de l’època (l’historicisme, el modernisme i, a partir de 1930, el racionalisme) en el seu vessant més popular. A més de façanes enlluïdes o pintades, algunes, es construeixen amb rajola vista de bona factura i, sobretot, façanes revestides de taulells ceràmics al gust de cada època i de cada propietari, la implicació del qual en la construcció de la seua casa atorga una qualitat als acabats impensables en d’altres circumstàncies.
Des de llavors, les Ordenances Municipals de Poble Nou del Mar, establiren una normativa que prohibia la construcció de barraques de nova planta en la població, pel perill d’incendi que comportaven els seus sostres de palla i canya, i obligava a la seua gradual substitució per cases amb materials més consistents permetent únicament realitzar tres reparacions, prèvia sol·licitud i concessió de llicència, havent-se d’enderrocar en necessitar la quarta. Aquestes noves Ordenances van suposar un procés de renovació urbana accelerat, ja que, en poc temps, la substitució de la barraca per l'habitatge unifamiliar va ser un fet que va alterar entre altres circumstàncies la fisonomia de Poble Nou del Mar.
Així doncs, aquest és el punt de partida del modernisme  popular al Cabanyal.

El Modernisme popular

En conseqüència, des de l’incendi de 1875 fins a la Guerra Civil s’aniran substituint la pràctica totalitat de les barraques originàries per cases d’obra. A aquest procés de renovació urbanística se suma el fet que el Cabanyal es converteix en la zona d’estiueig dels habitants de la ciutat de València, que es construeixen cases i xalets o lloguen habitatges a la zona. A partir d'eixa data van començar a construir-se les cases revestides de taulells amb un doble objectiu pràctic i ornamental. D'una banda, s'evitava així haver d'emblanquinar la façana tots els anys per a combatre la humitat i per una altra, el propietari presumia del seu poder. Curiosament, els habitatges eren molt més luxosos per fora que per dins, es tractava d'aparentar i competir amb els altres, un reflex del típic temperament valencià. A diferència dels luxosos habitatges i palauets de la capital, decorats en interiors i exteriors amb abundància d'elements ornamentals, grandiloqüents, les cases del Cabanyal mostren un luxe humil, un modernisme que dóna les seus últimes pinzellades. Els artesans trobaven camí de lluïment i lliure expressió i qui es feia la casa s’afanyava per caracteritzar-la i individualitzar-la.
Aquesta no serà una arquitectura culta, sinó una arquitectura de tipus popular en què propietari i mestre d’obres conjuguen les seues idees donant com a resultat peculiars, rics i magnífics exemples de creació lliure i, a voltes, ingènua. Per això sembla convenient parlar de Modernisme popular.
Un dels principals elements definitoris de l’estètica del Modernisme popular serà la ceràmica arquitectònica. Des de finals del segle XIX es produeix un fenomen absolutament singular d’identificació d’una sèrie d’edificis amb una realització ceràmica en els exteriors, utilitzant majoritàriament rajoles ceràmiques de producció seriada industrial però que, per la seua disposició, per la selecció de models i pel treball personalitzat en la seua instal·lació, donen com a resultat una expressió visual única. Per densitat d’intervencions ceràmiques i per les característiques d’aquestes intervencions, no trobem a Europa una altra expressió popular on la ceràmica hi conste amb aquesta contundència, amb l’única excepció de Portugal on es repeteix el fenomen, encara que amb la utilització freqüent de panells figuratius i taulellets fabricats per encàrrec per a un determinat projecte.
La utilització de rajoles ceràmiques en façana suposarà l’ús majoritari d’un producte seriat i industrial o conjunts ornamentals realitzats per encàrrec, tot i que tindrà un baix pressupost i comptarà amb la intervenció personal del propietari en l’obra.

En definitiva, es tracta d’un paradís de la imaginació per la riquesa de formes, de tons, de textures i de llums. Els colors dominants en la decoració i altres detalls que prevaldran seran el blau i el verd, és a dir els colors típics de les barques de pesca, que van a ser molt visibles.


Malgrat que constantment estem parlant de taulells, també hem de fer menció a d’altres elements molt particulars d’aquest Modernisme popular, com ara els balcons, els motius florals, els adorns, les balustrades, les reixes, els reixats, els miradors, les portes de fusta (en ocasions de mobila que és un pi canadenc molt valorat) singularment llaurades,  les motllures, les flors i les sanefes. Es tracta en conclusió, d’un modernisme autòcton i singular.
Per a recuperar, almenys, la memòria visual de les cases modernistes del Cabanyal es va publicar al 2007 el llibre Houses from El Cabanyal de l’editorial l’Oronella, la intenció de la qual era documentar un patrimoni que corria el risc de desaparèixer. En el llibre se’ns mostra tots els edificis inventariats, classificats pel seu estat de conservació i de protecció. La segona edició inclou imatges de 270 habitatges, de les quals només 130 es troben en bon estat. Des de la primera edició han desaparegut unes quantes. En l'apartat, Cases Perdudes, el llibre documenta les 25 cases desaparegudes en aquests últims anys, les tres reformades que
van perdre els seus distintius taulells i les 42 condemnades, segons el Pla especial de Protecció i Reforma Interior (PEPRI) de l'Ajuntament.
Desgraciadament, hui no és estrany veure taulells de primers de segle trencats sobre el sòl sense que cap organisme oficial mostre el menor interés per ells, la qual cosa demostra que la declaració de Bé d'Interés Cultural (BIC) de la qual gaudeix el Cabanyal no és suficient per a la seua conservació.
Finalment també caldria destacar a alguns dels artífexs d’eixes construccions, tot i no ser els grans arquitectes del Modernisme valencià. Víctor Gosàlbez, Vicent Nicolau el Carrasquet i Tomàs Cardona van fer alguns dels senzills habitatges de pescadors d'una sola planta, entre Pintor Ferrandis i Tarongers.

Alguns edificis singulars del Cabanyal

No hem d’oblidar-nos d’altres edificis que han format part del patrimoni del Cabanyal i que últimament s’han salvat de l’espoliació a que ha estat sotmès el barri. Es tracta  de la Casa dels bous i de la Llotja del peix.

Casa dels bous
Llotja del peix
 També cal destacar el Casinet i el Museu de l’arròs.

El Casinet
Museu de l’arròs
Hi ha uns altres edificis singulars, i alhora curiosos, que encara conserva el Cabanyal. Són les torres Miramar (una d’elles ha estat enderrocada no fa molt), que foren construïdes sobre els habitatges i des de les quals es podia veure la mar, tot i que no eren torres de caràcter defensiu. Servien històricament per a portar a terra notícies dels pescadors, abans que arribaren les barques, notícies de tornada per als familiars i de peix per al mercat. Aquestes torres són, sens dubte, uns altres símbols fonamentals de la personalitat del barri, de la seua història i de la seua identitat, ja que representen un element patrimonial rellevant, tant des del punt de vista arquitectònic com de referent de vinculació amb la Mediterrània.
Torre miramar, al carrer Escalante, ja enderrocada
Carrer de la Reina
Carrer Escalante
Carrer Josep Benlliure
També tenim l'antic escorxador, on últimament la plataforma Salvem el Cabanyal ha realitzat algunes assemblees.
Antic escorxador
I, per últim, dos edificis singulars.D'un costat la Fabriqueta, edifici en el qual es venien licors a la menuda i l'actual Biblioteca.

Fabriqueta
Biblioteca
Cases modernistes al Cabanyal


Des de 1950, algunes d'aquestes cases, principalment en el Canyamelar, van ser enderrocades i substituïdes per blocs en altura que desdibuixen la fesomia del barri. Probablement algunes d’eixes cases posseïen també l’esperit modernista i, fent un exercici d’imaginació, ens podríem fer una idea aproximada de com seria el Cabanyal en aquella època, on, per ignorància potser, no es valorava en la justa mida allò que teníem. Sí, sens dubte, el paisatge ha canviat i molt. No hi ha hagut una consciència urbanística i no s’ha sabut valorar eixe tresor. Així que, recapitulant, és evident que el mal ja està fet, que no podem recuperar moltes coses, però almenys sí que podem salvaguardar el que hi queda. El Cabanyal està ferit, però no mort. Ha perdut una part del seu patrimoni, però encara conserva moltes coses que caldrà mantenir.
A continuació us presente un recull de cases, que al meu modest entendre, destaquen especialment d’entre totes. Si moltes de les cases que hi apareixen estigueren en el mateix carrer, pensaríem que estaríem davant d’un carrer increïble. La veritat és que les cases estan repartides per uns quants carrers, la qual cosa no li lleva en absolut la seua importància. Per a conèixer-les hem de recórrer bona part del barri. Però, de veres que paga la pena. No obstant, cal aclarir que ni totes les cases modernistes tenen aquest aspecte tan fantàstic, ni la resta de cases tenen tan bona planta com les fotos que vénen a continuació. Hi ha al barri una part de misèria concentrada en determinats carrers, hi ha elements marginals i solars buits causats pels enderrocaments, però també, en ocasions, per la desídia dels propietaris.. Per últim, advertir que només unes quantes fotos són actuals, bona part d'elles no ho són, la qual cosa pot haver fet variat el seu aspecte. La majoria de les cases estan concentrades en sis carrers: Reina, Barraca, Pare Lluís Navarro, Progrés, Josep Benlliure i Escalante.
Marca de la vergonya de l'ajuntament
Ja hem aclarit, en línies amunt, que bona part de la culpa de tot això la té l'ajuntament que, simplement, ha deixat amb el seu abandó que el barri es deteriorara per així tenir una coartada que justificara els enderrocaments i l'allargament de l'avinguda Blasco Ibañez




 Carrer de la Reina 

núm. 61

núm. 80

núm. 93
núm. 94
núm. 164
núm. 173
núm. 190



núm. 196
núm. 223

núm. 237

núm. 269
núm. 275
 Carrer Barraca


núm. 141
núm. 145

núm. 164
núm. 170 (Reina 157)



núm. 198
núm. 200
núm. 252
núm. 264

núm. 266
Carrer del Pare Lluís Navarro
núm.93
núm. 170
núm. 249
núm. 283
núm. 305
núm. 309
núm. 338
núm. 383
 Carrer del Progrés

núm. 88
núm. 142
núm. 217
núm. 228
núm. 232-234
núm. 262

núm. 279
núm. 316

 Carrer de Josep Benlliure

núm. 11

núm. 85
núm. 86
núm. 205
núm. 239
núm. 242
núm. 253
núm. 262
núm. 275
núm. 315-317
núm. 316
núm. 321
núm. 327
núm. 329


Carrer d’ Escalante
núm. 55
núm. 121
núm. 225
núm. 238
núm. 263
núm. 265
núm. 274
núm. 278
núm. 297
núm. 321-323-325

Diversos carrers



Antoni Juan 20 i 22
Antoni Juan 24-26-28
Arquebisbe Company 24
Doctor Lluch 167
Doctor Lluch 219
Ernest Anastasio 90
Eugènia Vinyes 187
Eugènia Vinyes 247
Francesc d'Eiximenis 6
Marqués de Guadalest 17
Mediterrani 37

Mediterrani 37
Mediterrani 31
Nicolau de Monsoriu 7

Nicolau de Monsoriu 15
Nicolau de Monsoriu 45
Pere Maça 34

Pintor Ferrandis 18
Rosari 38
Sant Pere  89
Sant Pere 18
Tramoyeres 16
Vicent Ballester 21

Vicent Ballester 27

Ângels 33

Àngels 52

Per últim, ací teniu un llistat de les cases modernistes del Cabanyal, segons publicà el llibre ja citat dalt Houses from El Cabanyal en la primera edició de 2007. És clar que, des d'aleshores fins ara, el panorama ha canviat, en alguns casos, bastant. D'un costat, les condicions de moltes d'elles han empitjorat, i d'un altre, unes quantes ja han desaparegut i en el seu lloc apareix un solar amb la marca de l'ajuntament.



Josep Benlliure: 10, 11, 18(detall), 25, 85, 92, 93, 102, 104, 108, 131, 138, 144, 146, 158, 179. 188, 195, 198, 204, 205, 215, 218, 235, 237, 238(detall), 239, 242, 246, 253, 262, 263, 265, 266, 275, 280, 285, 313, 315, 316, 317, 319, 321, 324, 326, 327, 329, 332, 351.
Reina: 61, 65, 80, 93, 94, 97, 108, 110, 117, 127, 140, 143, 144,  148, 150, 156, 162, 164, 168, 173, 175, 179, 183, 190, 196, 206, 207, 208, 214, 221, 223, 225, 235, 237, 253, 267, 269, 275.
Escalante: 33, 55, 61, 63, 112, 121, 173, 181, 194, 211, 221, 225, 230, 238, 244, 250, 251, 259, 262, 263, 264, 265, 274, 278, 293, 297, 308, 321, 325, 342.
Barraca: 17, 21, 99, 116, 118, 135, 141, 145, 151, 156, 170, 176, 185, 198, 201, 217, 219, 229, 231, 233, 234, 252, 257, 264, 266, 278, 342, 347.
Progrés: 88, 142, 172, 185, 196, 198, 217, 220, 221, 222, 225, 228, 257, 259, 262, 232, 234, 265, 279, 282, 284, 316, 315, 334, 342.
Pare Lluís Navarro: 50, 57, 71, 77, 79, 93, 159 , 160, 170, 179, 207, 209, 219, 240, 249, 250, 259, 265, 283, 285, 305, 309, 329, 331, 338, 362, 363, 379, 389.
Pere Maça: 3, 5, 12, 17, 26, 30, 33, 34.
Doctor Lluch: 119, 121, 167, 199, 219, 229, 233, 243, 243 bis, 255, 267, 289.
Els Àngels: 11, 20, 26, 33, 39, 52, 68, 85, 87.
Sant Pere: 17, 18, 47, 65, 70, 71, 75, 89, 90.
Rosari: 29, 38, 40, 57, 77, 100, 104.
Tramoyeres: 5, 16, 37, 57,
Vidal Canyelles: 15, 16, 34, 39.
Ernest Anastasio: 17 (detall porta), 75, 83, 90,
Ramon de Rocafull: 17, 27, 34 (detall)
Vicent Ballester: 10, 15, 21, 27, 34.
Nicolau de Monsoriu: 7, 13, 15, 33, 37, 45.
Mediterrani: 5 (detall), 31, 55, 57
Francesc Eiximenis: 2, 4, 5, 6, 8.
E. Vinyes: 22, 108, 179, 187, 247, 251.
A. Juan: 20, 22, 24, 26, 28.
A. Company: 9, 11, 24.
M. Grajales: 3, 5, 7, 15, 17, 19.
Frances Baldomar: 9, 65.
Pintor Ferrandis: 18.
M. Guadalest: 17.
Baler: 28, 30, 34.