Tot i que el blog fa referència a les cases
modernistes del Cabanyal, em prenc la llibertat de fer una introducció, a mode
d’homenatge, abans de començar a parlar de les cases modernistes, i de pas glossar
eixe barri tan entranyable i la lluita que estan duent a terme des de fa ja un
grapat d’anys.
Potser no sabem valorar les coses que tenim al
nostre voltant, perquè a colp de veure-les tan a sovint, de ser tan
quotidianes, de formar part de la nostra vida, de fer-se tan familiars, potser,
com ens passa en tantes ocasions, no les donen la importància que cal. Per a un
servidor el Cabanyal és un barri veí (sóc de la Malva-rosa). He tingut una
sèrie de vivències emocionals i fraternals que m’han fet estimar-lo des de
sempre. És un barri en el qual estic, he estat i estaré sempre molt a gust (no
endebades la meua esposa és d’allí). El meu primer contacte amb les cases modernistes data de quan anava al col·legi Canela i, més tard a l'actual col·legi Santiago Apostol (antigament Lluís Vives filial núm.2 i més antic Liceu Sorolla). També el considere un barri de pas i
fronterer, amb tot el que això pot comportar. Un barri que em va ensenyar a
estimar el valencià, ja que en la meua adolescència era ben viu. Un barri on hi
ha edificis diferents.
Als últims anys, malauradament, he assistit a la
seua decadència. Les coses canvien, però hi ha algunes que representen un
patrimoni col·lectiu i que haurien de preservar-se. Quan ens referim al progrés
sempre pensem en la substitució de coses velles per coses noves, però en
ocasions progressar vol dir conservar les coses per les quals ens hem
enorgullit. Una primera cosa que note que està desapareixent és el valencià. Es
nota que, amb les noves generacions, el seu ús ha decaigut bastant. No és una
apreciació subjectiva, respon a una realitat. Aquesta qüestió, tot i ser
important, la deixarem a banda, ja que no és l’objectiu del blog. Una altra
cosa que està canviant és el seu patrimoni arquitectònic, em referesc a eixes joies
que anomenem cases modernistes i que, lentament i agònica, s’estan esborrant de
la nostra memòria. I en aquest tema, els dirigents de l’ajuntament de la nostra
ciutat hi tenen molta responsabilitat.
L’Ajuntament
de València contra el Cabanyal
Des de 1998 el barri està amenaçat per
un projecte
municipal que pretén perllongar l'avinguda Blasco Ibáñez fins al mar, tallant
per la meitat un barri singular. Per a realitzar aquest pla, inicialment estava
previst destruir 1651 habitatges en uns 600 edificis i modificar la trama en
reticle tan particular que hi ha en aquest barri. Afortunadament, no s’ha pogut
desenvolupar, ja que amb la derrota en els tribunals han hagut de canviar
d’estratègia.
El barri del Cabanyal fou declarat Bé d'Interès
Cultural en 1993 a iniciativa del grup parlamentari d'Esquerra Unida del País
Valencià, per la Generalitat Valenciana l'any 1993, llavors governada pel
Partit Socialista del País Valencià. En el decret s'incideix en la peculiaritat
de la trama urbana del barri. En conseqüència, el Cabanyal s’ha de sotmetre a
les normes i mesures proteccionistes de la Llei de Patrimoni Històric de 1985,
la finalitat del qual és salvaguardar els béns d'interès cultural i històric. Però
des de 1998 el barri està amenaçat per un projecte municipal que pretén ampliar
una avinguda que travessa la seua part central.
L'Ajuntament, des de aleshores, ha estat utilitzant tècniques combinades,
comprant immobles per a després enderrocar-los, utilitzant l'anomenat mobbing immobiliari, provocant la
deixadesa dels serveis, promovent la degradació de l'ambient veïnal, negant de
forma arbitrària permisos d'obra als propietaris, amb la qual cosa volen aconseguir
que la vida es faça cada vegada més difícil per als habitants habituals, molts
d'ells d'edat avançada o sense molts recursos; en definitiva amb tècniques
pròpies de la màfia.
Aquesta utilització de la maquinària administrativa
és absolutament indignant, s’impulsa una febre especuladora, s’incompleix una
sèrie de compromisos, actuacions que queden impunes malgrat ser de dubtosa
legalitat (en 2010 es va ignorar fins i tot una ordre ministerial). En
definitiva es deixa el barri completament abandonat,. Tot plegat sembla una
persecució malaltissa que ha encapçalat l’exalcaldessa Rita Barberà. Aquesta
actitud per obrir una via al mar, avui dia prescindible, a costa de la
destrucció d'una part del barri, sense importar-li la pèrdua patrimonial, sense
importar-li el trencament de la seua trama històrica, sense importar-li la fractura social que ocasiona,
és, com a poc devastadora i ratlla en la fixació obsessiva.
Estem assistint a un combat desigual.
L’administració contra el veïnat. Bona part d’ell, des de fa ja uns quants
anys, està resistint els embats.
La Plataforma
Salvem el Cabanyal des de
1998 està en lluita contra aquest despropòsit, semblen aquell poblet de la Gàl·lia
que feia la punyeta als romans. És encomiable la seua tasca, el seu quefer i,
d’altra banda, inaudit que s’hagen mantingut ferms durant tant de temps. S’ha
de prendre bona nota i fer-los un gran aplaudiment, es mereixen una estàtua en
reconeixement a la seua lluita.
No obstant això, és evident que hi ha hagut un
cost. En primer lloc, el cansanci de la gent i la divisió entre afectats i no
afectats que ha generat greus tensions. A més, durant tots aquests anys s’han
enderrocat unes quantes cases que no van a tornar a alçar-se. El temps sempre
juga a favor de qui té el poder, ja que la pressió exercida tard o prompte dóna
els seus fruits. D’una altra banda, va sorgir una associació que donava suport al
pla de l’ajuntament, que, tot i no ser molt visible en el carrer, si que
representa un sector silenciós que dóna arguments als nostres administradors.
Curiosament hi ha una basa que ha jugat en contra de l’administració, i és que
en aquests últims temps de crisi, no hi ha hagut molts diners per fer moltes
coses.
Les eleccions acaben de celebrar-se i, molt
probablement, l’actual govern no repetirà, així que hi ha esperances ben
fonamentades perquè el pla, finalment, no es desenvolupe. És més els resultats que
ha obtingut el PP al Cabanyal són molt eloqüents. De totes les maneres, els
ciutadans ja han perdut perquè, com hem senyalat adés, hi ha coses que no es
poden recuperar. En tot cas ara es tracta, de què no avance més la degradació del
barri, que es recupere el que es puga, que hi haja, d’una vegada per totes, un
pla rehabilitador que puga minimitzar els desgavells, que es concedisquen els
permisos perquè els veïns puguen actuar sobre les seues cases. En definitiva
que torne el trellat, el sentit comú i que s’instal·le al Cabanyal per fi la
normalitat i l’assossec.
Un barri que
resisteix
Els veïns no s’han quedat amb els braços creuats i al
llarg d’aquests anys han presentat moltes iniciatives per defensar el barri i
donar-lo a conèixer. Són nombrosos els projectes que han aparegut en tots
aquests anys i han rebut el suport de moltíssima gent del món de la cultura,
perquè en definitiva, es tracta de preservar una cultura. Per a potenciar tot
açò, han sorgit distintes iniciatives i projectes que anem a comentar.
Cabanyal Portes Obertes és un projecte
d'intervencions artístiques que sorgeix el 1998 enfront de la greu amenaça per
a la supervivència del barri que suposen els plans urbanístics de l'Ajuntament.
Està organitzat per un ampli col·lectiu d'artistes agrupats en la Plataforma
Salvem el Cabanyal-Canyamelar,
compromesos i implicats amb la lluita social que es desenvolupa en aquest barri.
La participació és oberta i en les edicions anteriors s'han realitzat projectes
de diverses arts plàstiques com música, fotografia, vídeo,
performance, teatre i dansa. Es realitza en els carrers del barri,
en els tres teatres que existeixen actualment en el Cabanyal, i especialment en
les cases particulars dels veïns que obrin les seues portes al públic que assisteix
a aquestes jornades. És un projecte autogestionat, voluntari, espontani,
finançat pels propis veïns, els petits comerciants del barri, els artistes,
cadascun aportant allò que disposa, les seues cases, el seu temps, el seu
treball. Està dirigit cap als ciutadans de València, perquè coneguen la
realitat del barri i l'amenaça de desaparició que s’estenia sobre ell, però amb
el temps i a causa de la difusió d'aquest esdeveniment, cada vegada hi ha més
visitants procedents d'altres ciutats. Si en la primera edició es va arribar
als 5000 espectadors, en aquesta última ha fregat els 8000.
Un altra iniciativa que ha sorgit per potenciar la
defensa del patrimoni del barri es el Festival Cabanyal Íntim, que és una aventura teatral pionera en
la ciutat de València impulsada per Francachela Teatre en col·laboració amb la
plataforma cívica Salvem el Cabanyal.
amb una clara vocació reivindicativa de defensar i preservar el patrimoni
històric del barri del Cabanyal i amb una aposta contundent per incentivar i
donar visibilitat a la creació, recerca i producció escènica contemporània.
Traça un itinerari escènic, una sèrie de micro espectacles en la intimitat de
les llars.
Viu al Cabanyal és una iniciativa d’un
grup de veïns
del barri que han engegat un projecte per a plantar cara a la
degradació urbanística i social a la qual l'ajuntament està sotmetent el barri des
de fa ja massa temps i que consisteix a facilitar el contacte entre propietaris
de cases de tot el barri i possibles inquilins interessats a venir a viure al
Cabanyal-Canyamelar amb la finalitat d'omplir-lo de gent i revitalitzar-ho.
Un altre projecte a destacar és Cabanyal
Arxiu Viu, proposat per l'Associació L'Esfera Blava i que té com a
objectiu la posada en valor, a través de les eines de la cultura, dels valors,
la identitat, la memòria i el patrimoni del barri del Cabanyal a València,
amenaçat pels projectes urbanístics que pesen sobre ell des de quasi les
últimes dues dècades. Aquest projecte, és un conjunt d'accions en l'espai real
i en internet, que abasten l'àmbit pedagògic (amb la realització d'un material
sobre el patrimoni arquitectònic i cultural del barri), social (amb trobades i
taules redones amb especialistes i associacions veïnals del litoral marítim) i
projectes artístics (una sèrie de propostes a partir de conceptes de geolocalització
i l'edició d'un nombre especial d'una revista). Aquesta iniciativa tingué la
seua recompensa ja que va ser premiada amb el guardó Europa Nostra, un dels
premis més prestigiosos en el camp del patrimoni cultural, que la va reconèixer
per "despertar la sensibilitat dels ciutadans cap al front marítim
històric de València".
Dins d'aquest projecte es va desenvolupar una altra
iniciativa "Aprenent del Cabanyal.
Propostes lúdiques i educatives", amb una sèrie d'activitats
lúdiques
i educatives infantils de conscienciació sobre el patrimoni, en el qual anaren
distribuït els exemplars dels jocs educatius. a més de 150 col·legis a nivell
nacional i internacional.
També va ser realitzat el cicle de taules redones: "Cabanyal. Patrimoni cultural,
participació ciutadana i iniciatives de futur", en les quals han
participat tant especialistes en arquitectura, conservació del patrimoni, com a
associacions veïnals que desenvolupen accions en el barri.
Finalment, la iniciativa "Derives virtuals en el Cabanyal", és una mostra de
projectes artístics geolocalitzats realitzats per diversos col·lectius
d'artistes.
També va haver-hi una iniciativa gastronòmica Tastem
el Marítim, hui desapareguda, en la qual una sèrie de restaurants
presentaven una ruta de tapes per tractar d’atraure la gent de València a fi que
coneguera el Cabanyal.
Una altra iniciativa d'un grup de veïns, ha sigut
prendre part en un projecte fotogràfic creat per a participar en l'Inside Out Proyect, ideat pel fotògraf
JR, premi TED, amb l'objectiu de donar visibilitat i abastar una
repercussió mundial. Sota el títol Stop, we are here (Para, estem ací),
el projecte ha sigut realitzat per Rosi Moreno, que ha fotografiat a veïns i
veïnes del barri de totes les edats i els retrats de les quals s'han instal·lat
en les parets de nombroses façanes i mitgeres del barri. La instal·lació urbana
consta de 24 fotografies que han
sigut instal·lades en un recorregut que es pot
seguir des d'una mitgera del carrer Sant Pere fins al final de la Travessia de
Pescadors, sobre els murs de l'antiga Fàbrica de Gel. Desgraciadament va ser
brutalment destruït, amb total impunitat, per les brigades de neteja de
l'ajuntament, sota la supervisió de la Policia Local, minuts abans de
l'anunciada visita al passeig marítim de la ja exalcaldessa, Rita Barberá.
Una altra iniciativa és
Escoltem el Cabanyal, un taller de participació ciutadana que està elaborant
un projecte alternatiu de revitalització i rehabilitació del Cabanyal que consisteix
a elaborar una proposta alternativa real, amb la col·laboració del veïnat i vàlida
per a poder realitzar-se, en definitiva una actitud creadora de futur. Ací teniu l'enllaç per si voleu imaginar com quedarien eixos carrrers ja rehabilitats
http://lapepri.com/
I finalment la més lúdica i divertida, la websèrie
Cabanyal
Z. Una sèrie sobre zombis ambientada en el Cabanyal. En ella se’ns
conta que la ciutat de València ha patit un apocalipsi zombi i que únicament el
barri del Cabanyal sobreviu als atacs dels no morts. Hi ha un clar
paral·lelisme amb la situació actual, ja que se centra en la resistència veïnal
d’eixe barri. En els fotogrames dels episodis podem contemplar una urbs amb
edificis derruïts i columnes de fum que s’alcen sobre la ciutat. En la realitat
s'ha sobreviscut a una autèntica invasió especulativa que ha deixat el barri
ple de solars. De fet l'Ajuntament pinta amb colors militars les zones que van
adquirint, així que és quasi com sobreviure a una guerra.
Totes aquestes i més iniciatives (és possible que
m’oblide d’algunes), han impregnat el Cabanyal, en peu de pau. I a més d’aquestes,
cal afegir totes les manifestacions, concentracions i, fins i tot, sopars que
hi ha hagut al llarg d’aquests anys.
Per què van
sorgir les cases modernistes al Cabanyal?
Un aclariment d’entrada, quan parlem del Cabanyal,
en realitat ens estem referint als actuals barris del Cabanyal-Canyamelar-Cap
de França. Hi ha una sèrie de fets que van causar l’aparició d’aquestes cases,
però per això cal que fem un poc d’història, tot i que siga de manera breu,
així que anem a pams.
Aquestes tres zones quedaren consolidades ja al
1793 com un poblat habitat només per pescadors i format per modestes barraques
que s'articulaven en carrers en forma reticular. Aquest traçat característic va
acabar també determinant la personalitat d’un espai que ha esdevingut únic al
món: la trama urbana està constituïda per una majoria de cases baixes
arrenglerades en paral·lel a la platja i traçant carrers que sembla que no
s’hagen d’acabar mai.
Un dels perills que assotava aquesta zona era el
foc, ja que les barraques eren un tipus de construcció molt vulnerable per ser
de palla i fusta, elements aquests molt fàcils d’encendre’s. El 21 de febrer de
1796 es va produir un incendi en les barraques del Cabanyal sense, a hores
d’ara saber-ne les causes.
Va ser una gran desgràcia per a tots els veïns i el
record va perdurar durant molt temps en la memòria col·lectiva del Cabanyal. No
obstant, es va mantenir com un barri de barraques fins a 1875. Entre 1837 i
1897, els actuals barris del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França es van
constituir en municipi independent de València, amb el nom de Poble Nou de la
Mar. Aquesta independència duraria més de 60 anys, fins que el 7 de Juny de
1897 el seu l'Ajuntament, malgrat els resultats negatius que donaren els veïns
al referèndum proposat per annexionar-lo a la ciutat de València, consumaren la
seua incorporació convençuts dels nombrosos avantatges que això suposaria.
És en aquesta època, en la qual ja s'ha retirat la
mar, a causa del creixement del port i que el poblat ha adquirit la seua
independència municipal, quan de veres es produeix el seu desenvolupament i es
tracen les pautes que donen origen al nou creixement, aquesta vegada
perfectament planificat, donant com a resultat el que avui coneixem com la zona
d'eixample del barri actual, al mateix temps que se segueix produint la
substitució de les antigues barraques per noves construccions. És l'única
ocasió en què es fa una planificació
específica del barri.
De tots els modes al
1873 Poble Nou de la Mar comptava amb 1.746 edificis, dels quals el 65% eren
barraques. L’últim dels grans incendis i el que va revestir major gravetat es va
produir el 10 de maig de 1875. Quedaren reduïdes a cendres dues-centes
barraques, cosa que va ocasionar que s'hagueren de construir més de dues-centes
cases sobre els solars aquests humils habitatges.
Els vilatans reinterpretaren en les seues
façanes els estils cultes de l’època (l’historicisme, el modernisme i, a partir
de 1930, el racionalisme) en el seu vessant més popular. A més de façanes
enlluïdes o pintades, algunes, es construeixen amb rajola vista de bona factura
i, sobretot, façanes revestides de taulells ceràmics al gust de cada època i de
cada propietari, la implicació del qual en la construcció de la seua casa
atorga una qualitat als acabats impensables en d’altres circumstàncies.
Des de llavors, les
Ordenances Municipals de Poble Nou del Mar, establiren una normativa que prohibia
la construcció de barraques de nova planta en la població, pel perill d’incendi
que comportaven els seus sostres de palla i canya, i obligava a la seua gradual
substitució per cases amb materials més consistents permetent únicament realitzar
tres reparacions, prèvia sol·licitud i concessió de llicència, havent-se d’enderrocar
en necessitar la quarta. Aquestes noves Ordenances van suposar un procés de
renovació urbana accelerat, ja que, en poc temps, la substitució de la barraca
per l'habitatge unifamiliar va ser un fet que va alterar entre altres
circumstàncies la fisonomia de Poble Nou del Mar.
Així doncs, aquest és el punt de partida del modernisme popular al Cabanyal.
El Modernisme
popular
En conseqüència, des de l’incendi de 1875 fins a la
Guerra Civil s’aniran substituint la pràctica totalitat de les barraques
originàries per cases d’obra. A aquest procés de renovació urbanística se suma
el fet que el Cabanyal es converteix en la zona d’estiueig dels habitants de la
ciutat de València, que es construeixen cases i xalets o lloguen habitatges a
la zona. A partir d'eixa data van començar a construir-se les cases revestides
de taulells amb un doble objectiu pràctic i ornamental. D'una banda, s'evitava
així haver d'emblanquinar la façana tots els anys per a combatre la humitat i
per una altra, el propietari presumia del seu poder. Curiosament, els
habitatges eren molt més luxosos per fora que per dins, es tractava d'aparentar
i competir amb els altres, un reflex del típic temperament valencià. A
diferència dels luxosos habitatges i palauets de la capital, decorats en
interiors i exteriors amb abundància d'elements ornamentals, grandiloqüents,
les cases del Cabanyal mostren un luxe humil, un modernisme que dóna les seus
últimes pinzellades. Els artesans trobaven camí de lluïment i lliure expressió
i qui es feia la casa s’afanyava per caracteritzar-la i individualitzar-la.
Aquesta no serà una arquitectura culta, sinó una
arquitectura de tipus popular en què propietari i mestre d’obres conjuguen les
seues idees donant com a resultat peculiars, rics i magnífics exemples de
creació lliure i, a voltes, ingènua. Per això sembla convenient parlar de Modernisme popular.
Un dels principals elements definitoris de
l’estètica del Modernisme popular serà la ceràmica arquitectònica. Des de
finals del segle XIX es produeix un fenomen absolutament singular
d’identificació d’una sèrie d’edificis amb una realització ceràmica en els
exteriors, utilitzant majoritàriament rajoles ceràmiques de producció seriada
industrial però que, per la seua disposició, per la selecció de models i pel
treball personalitzat en la seua instal·lació, donen com a resultat una
expressió visual única. Per densitat d’intervencions ceràmiques i per les
característiques d’aquestes intervencions, no trobem a Europa una altra
expressió popular on la ceràmica hi conste amb aquesta contundència, amb
l’única excepció de Portugal on es repeteix el fenomen, encara que amb la
utilització freqüent de panells figuratius i taulellets fabricats per encàrrec
per a un determinat projecte.
La utilització de rajoles ceràmiques en façana suposarà
l’ús majoritari d’un producte seriat i industrial o conjunts ornamentals realitzats
per encàrrec, tot i que tindrà un baix pressupost i comptarà amb la intervenció
personal del propietari en l’obra.
En definitiva, es tracta d’un paradís de la
imaginació per la riquesa de formes, de tons, de textures i de llums. Els
colors dominants en la decoració i altres detalls que prevaldran seran el blau
i el verd, és a dir els colors típics de les barques de pesca, que van a ser
molt visibles.
Malgrat que constantment estem parlant de taulells,
també hem de fer menció a d’altres elements molt particulars d’aquest Modernisme
popular, com ara els balcons, els motius florals, els adorns, les balustrades, les
reixes, els reixats, els miradors, les portes de fusta (en ocasions de mobila
que és un pi canadenc molt valorat) singularment llaurades, les motllures, les flors i les sanefes. Es
tracta en conclusió, d’un modernisme autòcton i singular.
Per a recuperar, almenys, la memòria visual de les
cases modernistes del Cabanyal es va publicar al 2007 el llibre
Houses
from El Cabanyal de l’editorial l’Oronella, la intenció de la qual era
documentar un patrimoni que corria el risc de desaparèixer. En el llibre se’ns mostra
tots els edificis inventariats, classificats pel seu estat de conservació i de
protecció. La segona edició inclou imatges de 270 habitatges, de les quals
només 130 es troben en bon estat. Des de la primera edició han desaparegut unes
quantes. En l'apartat, Cases Perdudes, el llibre documenta les 25 cases
desaparegudes en aquests últims anys, les tres reformades que van perdre els
seus distintius taulells i les 42 condemnades, segons el Pla especial de
Protecció i Reforma Interior (PEPRI) de l'Ajuntament.
Desgraciadament, hui no és estrany veure taulells
de primers de segle trencats sobre el sòl sense que cap organisme oficial
mostre el menor interés per ells, la qual cosa demostra que la declaració de Bé
d'Interés Cultural (BIC) de la qual gaudeix el Cabanyal no és suficient per a
la seua conservació.
Finalment també caldria destacar a alguns dels
artífexs d’eixes construccions, tot i no ser els grans arquitectes del
Modernisme valencià. Víctor Gosàlbez, Vicent Nicolau el Carrasquet i Tomàs
Cardona van fer alguns dels senzills habitatges de pescadors d'una sola planta,
entre Pintor Ferrandis i Tarongers.
Alguns
edificis singulars del Cabanyal
No hem d’oblidar-nos d’altres edificis que han
format part del patrimoni del Cabanyal i que últimament s’han salvat de l’espoliació
a que ha estat sotmès el barri. Es tracta
de la
Casa dels bous i de la
Llotja del peix.
|
Casa dels bous
|
|
Llotja del peix |
Fàbrica de gel
També cal destacar el Casinet i el Museu de
l’arròs.
|
El Casinet
|
|
Museu de
l’arròs |
Hi ha uns altres edificis singulars, i alhora curiosos,
que encara conserva el Cabanyal. Són les torres Miramar (una d’elles ha estat
enderrocada no fa molt), que foren construïdes sobre els habitatges i des de les
quals es podia veure la mar, tot i que no eren torres de caràcter defensiu.
Servien històricament per a portar a terra notícies dels pescadors, abans que
arribaren les barques, notícies de tornada per als familiars i de peix per al
mercat. Aquestes torres són, sens dubte, uns altres símbols fonamentals de la
personalitat del barri, de la seua història i de la seua identitat, ja que representen
un element patrimonial rellevant, tant des del punt de vista arquitectònic com
de referent de vinculació amb la Mediterrània.
|
Torre miramar, al carrer Escalante, ja enderrocada
|
|
Carrer de la Reina
|
|
Carrer Escalante
|
|
Carrer Josep Benlliure |
També tenim l'antic escorxador, on últimament la plataforma Salvem el Cabanyal ha realitzat algunes assemblees.
|
Antic escorxador |
I, per últim, dos edificis singulars. D'un costat la Fabriqueta, edifici en el qual es venien licors a la menuda i l'actual Biblioteca.
|
Fabriqueta
|
|
Biblioteca |
Cases
modernistes al Cabanyal
Des de 1950, algunes d'aquestes cases,
principalment en el Canyamelar, van ser enderrocades i substituïdes per blocs
en altura que desdibuixen la fesomia del barri. Probablement algunes d’eixes
cases posseïen també l’esperit modernista i, fent un exercici d’imaginació, ens
podríem fer una idea aproximada de com seria el Cabanyal en aquella època, on,
per ignorància potser, no es valorava en la justa mida allò que teníem. Sí, sens
dubte, el paisatge ha canviat i molt. No hi ha hagut una consciència
urbanística i no s’ha sabut valorar eixe tresor. Així que, recapitulant, és
evident que el mal ja està fet, que no podem recuperar moltes coses, però
almenys sí que podem salvaguardar el que hi queda. El Cabanyal està ferit, però no mort. Ha perdut una part del seu patrimoni, però encara conserva moltes coses que caldrà mantenir.
A continuació us presente un recull de cases, que
al meu modest entendre, destaquen especialment d’entre totes. Si moltes de les
cases que hi apareixen estigueren en el mateix carrer, pensaríem que estaríem
davant d’un carrer increïble. La veritat és que les cases estan repartides per
uns quants carrers, la qual cosa no li lleva en absolut la seua importància.
Per a conèixer-les hem de recórrer bona part del barri. Però, de veres que paga
la pena. No obstant, cal aclarir que ni totes les cases modernistes tenen aquest aspecte tan fantàstic, ni la resta de cases tenen tan bona planta com les fotos que vénen a continuació. Hi ha al barri una part de misèria concentrada en determinats carrers, hi ha elements marginals i solars buits causats pels enderrocaments, però també, en ocasions, per la desídia dels propietaris.
. Per últim, advertir que només unes quantes fotos són actuals, bona part d'elles no ho són, la qual cosa pot haver fet variat el seu aspecte.
La majoria de les cases estan concentrades en sis carrers: Reina, Barraca, Pare Lluís Navarro, Progrés, Josep Benlliure i Escalante.
|
Marca de la vergonya de l'ajuntament |
Ja hem aclarit, en línies amunt, que bona part de la culpa de tot això la té l'ajuntament que, simplement, ha deixat amb el seu abandó que el barri es deteriorara per així tenir una coartada que justificara els enderrocaments i l'allargament de l'avinguda Blasco Ibañez
Carrer de la Reina
|
núm. 61 |
|
núm. 80 |
|
núm. 93 |
|
núm. 94 |
|
núm. 164 |
|
núm. 173 |
|
núm. 190 |
|
|
|
|
|
núm. 196 |
|
núm. 223 |
|
núm. 237 |
|
núm. 269 |
|
núm. 275 |
Carrer Barraca
|
núm. 141 |
|
núm. 145 |
|
núm. 164
|
núm. 170 (Reina 157) |
|
|
| |
|
núm. 198 |
|
núm. 200 |
|
núm. 252 |
|
núm. 264 |
|
núm. 266 |
Carrer del Pare
Lluís Navarro
|
núm.93 |
|
núm. 170 |
|
núm. 249 |
|
núm. 283 |
|
núm. 305 |
|
núm. 309 |
|
núm. 338 |
|
núm. 383 |
Carrer del Progrés
|
núm. 88 |
|
núm. 142 |
|
núm. 217 |
|
núm. 228 |
|
núm. 232-234 |
|
núm. 262 |
|
núm. 279 |
|
núm. 316 |
Carrer de Josep
Benlliure
|
núm. 11 |
|
núm. 85 |
|
núm. 86 |
|
núm. 205 |
|
núm. 239 |
|
núm. 242 |
|
núm. 253 |
|
núm. 262 |
|
núm. 275 |
|
núm. 315-317 |
|
núm. 316 |
|
núm. 321 |
|
núm. 327 |
|
núm. 329 |
Carrer d’
Escalante
|
núm. 55 |
|
núm. 121 |
|
núm. 225 |
|
núm. 238 |
|
núm. 263 |
|
núm. 265 |
|
núm. 274 |
|
núm. 278 |
|
núm. 297 |
|
núm. 321-323-325 |
Diversos carrers
|
Antoni Juan 20 i 22 |
|
Antoni Juan 24-26-28 |
|
Arquebisbe Company 24 |
|
Doctor Lluch 167 |
|
Doctor Lluch 219 |
|
Ernest Anastasio 90 |
|
Eugènia Vinyes 187 |
|
Eugènia Vinyes 247 |
|
Francesc d'Eiximenis 6 |
|
Marqués de Guadalest 17 |
|
Mediterrani 37 |
|
Mediterrani 37 |
|
Mediterrani 31 |
|
Nicolau de Monsoriu 7 |
|
Nicolau de Monsoriu 15 |
|
Nicolau de Monsoriu 45 |
|
Pere Maça 34 |
|
Pintor Ferrandis 18 |
|
Rosari 38 |
|
Sant Pere 89 |
|
Sant Pere 18 |
|
Tramoyeres 16 |
|
Vicent Ballester 21 |
|
Vicent Ballester 27 |
|
Ângels 33 |
|
Àngels 52 |
Per últim, ací teniu un llistat de les cases modernistes del Cabanyal, segons
publicà el llibre ja citat dalt Houses
from El Cabanyal en la primera edició de 2007. És clar que, des d'aleshores fins ara, el panorama ha canviat, en alguns casos, bastant. D'un costat, les condicions de moltes d'elles han empitjorat, i d'un altre, unes quantes ja han desaparegut i en el seu lloc apareix un solar amb la marca de l'ajuntament.
Josep Benlliure: 10, 11, 18(detall),
25, 85, 92, 93, 102, 104, 108,
131, 138, 144, 146, 158, 179. 188, 195,
198, 204, 205, 215, 218, 235, 237, 238(detall), 239, 242,
246, 253, 262, 263, 265, 266, 275, 280, 285, 313, 315, 316, 317, 319, 321, 324, 326, 327, 329, 332, 351.
Reina: 61, 65,
80, 93, 94, 97, 108, 110, 117, 127, 140, 143, 144, 148, 150, 156, 162, 164, 168, 173, 175, 179,
183, 190, 196, 206, 207, 208, 214, 221, 223, 225, 235, 237, 253, 267, 269, 275.
Escalante: 33, 55, 61, 63, 112, 121, 173, 181, 194, 211,
221, 225, 230, 238, 244, 250, 251, 259, 262, 263, 264, 265, 274, 278, 293, 297,
308, 321, 325, 342.
Barraca: 17, 21, 99, 116, 118, 135, 141, 145, 151, 156,
170, 176, 185, 198, 201, 217, 219, 229, 231, 233, 234, 252, 257, 264, 266, 278,
342, 347.
Progrés: 88, 142, 172, 185, 196, 198, 217, 220, 221, 222,
225, 228, 257, 259, 262, 232, 234, 265, 279, 282, 284, 316, 315, 334, 342.
Pare Lluís Navarro: 50, 57, 71, 77, 79, 93, 159 , 160, 170,
179, 207, 209, 219, 240, 249, 250, 259, 265, 283, 285, 305, 309, 329, 331, 338,
362, 363, 379, 389.
Pere Maça: 3, 5, 12, 17, 26, 30, 33, 34.
Doctor Lluch: 119, 121, 167, 199, 219, 229, 233,
243, 243 bis, 255, 267, 289.
Els Àngels: 11, 20, 26, 33, 39, 52, 68, 85, 87.
Sant Pere: 17, 18, 47, 65, 70, 71, 75, 89, 90.
Rosari: 29, 38,
40, 57, 77, 100, 104.
Tramoyeres: 5, 16, 37, 57,
Vidal Canyelles: 15, 16, 34, 39.
Ernest Anastasio: 17 (detall
porta), 75, 83, 90,
Ramon de Rocafull: 17, 27, 34 (detall)
Vicent Ballester: 10, 15, 21, 27, 34.
Nicolau de Monsoriu: 7, 13, 15, 33, 37, 45.
Mediterrani: 5 (detall), 31, 55, 57
Francesc Eiximenis: 2, 4, 5, 6, 8.
E. Vinyes: 22, 108, 179, 187, 247, 251.
A. Juan: 20, 22, 24, 26, 28.
A. Company: 9, 11, 24.
M. Grajales: 3, 5, 7, 15, 17, 19.
Frances Baldomar: 9, 65.
Pintor Ferrandis: 18.
M. Guadalest: 17.
Baler: 28, 30, 34.